Democràcia contra la prepotència.

Unilateralment Google ha decidit que els usuaris de blogger tinguem la terminació .com.es en els nostres blogs, cosa que s'ha fet efectiva avui mateix, almenys a mi... 

No suporto ni les prepotencies ni les imposicions i tot allò tan personal com és la propia identitat, és absolutament intocable i en cap cas es pot permetre que els tecnicismes o la censura, passin per sobre dels ciutadans democràtics. 

Per tant, aquest és el meu darrer post a blogger -no oblidem que hi escric des de 2005 tot i que amb grans oauses-. Em plantejo és clar el tancament del meu correu Gmail, la supressió de Google com a buscador i la baixa definitiva de qualsevol aplicació vinculada a aquesta impresentable empresa. 

Google s'ha fet gran, massa gran i perd amb aquesta iniciativa plenament represiva, tota implicació amb els seus client.

A veure si avui arriba la pluja i s'ens posa millor cara a tots.

http://quimetada.blogspot.com.es/ 

 

Sense comiats

És clar que tenir un blog aturat és tenir un blog mort. Però com tot, sap greu d'enterrar i acomiadar. És per això que torno a ser aquí, donant novament vida a la quimetada de torn. En els seus inicis, el blog em va obrir la porta per expressar-me per escrit i que això em dugués a escriure d'altres coses menys realistes però alhora més interessants per la meva manera de ser i de pensar. Vaig començar un llibre que encara és als seus inicis, en les primeres pàgines o potser en el primer capítol; el continuaré, quan la rutina que no em deixa recordar aquest llibre, se'n vagi a fer punyetes i recuperi una cosa que em plau i que em dona pau.

Fa dies que no plou a la Vall, i sembla que això va camí de canviar en els propers dies o hores. Per si de cas, avui he passat la moto-aixada per l'hort i he aprofitat per cremar males herbes i tallar l'excés de canyes que son a tocar del pou. En ben poca estona he fet una pila de feina.

Ara que estic estudiant turisme a la UNED, faig recerca intensa de feina dins aquest mateix camp, i ja sabem com n'és de variat el sector, tant és així, que el meu CV és a Finlàndia, a Andorra, Irlanda i als USA. Properament el faré arribar a diverses companyies de creuers, tot i que en una d'elles ja el tenen perquè estrenen un nou vaixell de luxe que quedarà fondejat al Port de Barcelona. Ahir però, hi va haver un tràgic accident davant les costes italianes; un creuer amb 4000 persones, va naufragar i hi va haver alguns morts -Costa Concordia, es diu el creuer...-. Un mallorquí és una de les víctimes mortals.

Una crisi reflexionada

Els mercats, un dia més, tornen a estar nerviosos i la borsa té perdues importants. El diferencial d'interés entre el que paga Espanya i el que paga Alemanya, és cada cop més elevat. Ara però, entra un nou actor en escena. Ja no parlem del rescat d'Irlanda, del de Portugal, del de Grecia o del possible encara que llunyà suport financer europeu a Espanya; ara els mercats dubten d'Italia...

Per altra banda, apareixen articles que donen suport a la tesi de que la meitad dels més de 4 milions d'aturats que té actualment Espanya, no tornaran mai més a treballar.

Avui el canon de l'aigua s'ha apujat un 9% -el doble del que indicava ahir la Generalitat-.

Nosaltres, a casa, ja fa alguns mesos ens varem posar en marxa per tirar endavant l'hort (el primer manat de cebes collit ahir) que ens ha d'alleugerir la situació financera domèstica i estem també acabant de construir el galliner que ens ha de proporcionar com a mínim els ous que gastem a casa.

Enciams, patates, cebes, tomates, mongetes, carbassons, melons, sindries, blat de moro per a les gallines... Aquest és el nostre hort, la nostra recepta contra una crisi inhumana i bestia que suposadament posa nerviosos als mercats. Als mercats posa nerviosos? A una munió de cervells preocupats de com es gastaran els milions que reculliran a finals de setmana amb les sotregades financeres del dilluns/dimarts o dimecres? A aquells qui diuen fer el favor de deixar diners a tercers paisos per què no s'enfonsi l'Euro i l'Eurozona? Els bancs reflotats amb diners públics es posen nerviosos també?

Només soc un home gens desgraciat a qui posa molt nervios que prenguin per estupid. A qui preocupa el benestar de la familia, dels veins i dels propis conciutadans. Malauradament no tinc cap dubte de que per culpa dels economistes, primer i dels polítics, després, esclatarà una revolta social que trinxarà definitivament el sistema econòmic que té ara occident i que molts països en vies de desenvolupament desgraciadament intenten imitar. Aquesta revolta però, potser no tindrà la forma d'acampada pacífica; qui sap quan serà i com serà.

Els "indignats" -ens encanta etiquetar-ho tot per saber en quin calaixet hem de guardar les coses...- o millor dit, els cabrejats, els dels ous i dels ovaris plens d'impotencia, no poden canviar la societat o marxar a viure en un altra lloc on l'ésser humà i els éssers vius tinguin la importancia que es deuen a si mateixos. Aquesta gent preocupada, ja no dorm en tendes de campanya o al ras de la plaça més centrica de les seves ciutats. Han estat noticia durant algunes setmanes i han marcat una data en el calendari que pot tenir importancia en el futur o quedar només com una marca en el calendari dels protagonistes.

Hi ha qui mata per un parell de patates. Què hauran de fer els més de 2 milions d'aturats indefinits que es convertiran en aturats estructurals si es compleixen les previsions d'alguns?

És el temps dels il·luminats, dels futuristes, dels endevinadors i encantadors de serps. Mentre uns imnotitzats es miren envadalits com balla la serp, d'altres intentem escriure en l'oceà d'internet quatre ratlles que no llegirà mai ningú i que potser ens fa més ingenus que els badocs encantats...

La meva serp particular té forma de patates, de mongetes, de fills que vull veure com creixen en un món que, si no aconsegueixo fer més digna, no srà perquè no me n'hagi preocupat i m'hi hagi enmerdat fins al moll de l'os.

Unit a la UNED?

         

Avui, després d'una pila de setmanes de "patiment" controlat, he conegut les qualificacions per l'accés a estudis de Grau en Ciències Ambientals a la UNED. Estic aprovat, però ara, em queda encara la fase d'entrevista en la qual m'han de valorar el grau de maduresa personal, l'interés acadèmic i l'alçada de la meva motivació per afrontar uns estudis universitaris que no son gens fàcils...

A la meva edat, poder accedir a la uni no és només un repte personal, és una necessitat social i sobretot professional; és un "txute" imponent d'autoestima que reforça la il·lusió i eixamplen l'horitzó vital i la trajectòria laboral.

No hi ha res decidit i tot i que la decisió final sobre la definició d'Apte o No Apte, depèn de terceres persones, tinc molt present que bàsicament la resolució de l'entrevista dependrà de mi, de com defensi només amb paraules la meva capacitat, la disponibilitat i la voluntat de tirar endavant aquest nou projecte i quedar lligat durant quatre anys -anant bé...- a la UNED. 

I ara, què?

Passat tot aquest temps des que vaig escriure per darrer cop, el món és menys món per a les persones i més camp obert per a la societat dels diners. És francament dessabedor viure en aquesta societat i ho és encara més quan nosaltres, els ciutadans, tenim el poder i la força per fer canviar, si o si, allò que com a humans ens és negat. El curiós del cas, és que no son extraterrestres els qui tenen la paella pel màneg i que ens fan passar pel camí que a ells els convé; no pas, no son al·lienígenes provinents d'Andròmeda. Son d'aqui, son autòctons, son veïns nascuts al nostre mateix planeta, però amb la mateixa mentalitat paternalista dels qui venen de fora i es creuen superiors. 

Em sento un nen innocent que desconeix la realitat d'on viu i les normes que imperen. Però la meva consciència gens infantil em diu que això, aquesta situació, aquest modus vivendi, s'ha d'acavar per la llei del més fort, per la llei de la dòna i de l'home més ben adaptats, per la llei de la majoria i per tant per la norma democràtica.

Ja fa temps que vaig parlar de la classe política, però ara, més vigent que mai, el seu paper ha de passar més tard o més d'hora, per fer-los veure que son escollits per gestionar i obeir i no per manar.

Idiomes

La setmana passada em vaig pre-inscriure a 3r d'anglès en una EOI; per sorteig em vaig quedar en llista d'espera, però avui a les 13:00h. m'han confirmat que tothom s'ha matriculat i per tant m'he quedat sense plaça. Afortunadament també em vaig pre-inscriure en 1r d'alemany en una altra EOI i... tinc plaça!!!

Estudiar és vital, necessari en la actual situació de crisi profunda i imprescindible per seguir mantenint en forma les neurones i l'autoestima. Malauradament m'he de matricular en un idioma del que no en tinc ni punyetera idea, que no m'és prioritari i que endarrereix l'ampliació de coneixements d'anglès. Això em fa replantejar coses, com ara, no fer un canvi d'objectiu però si afegir un camp o un mercat -l'alemany- dins els meus interessos personals i professionals. Lluny de ser un handicap, un inconvenient i un fre, m'ho prenc com un repte; aprendre coses noves ha de tenir sempre un efecte positiu.

Les orenetes ja son aqui

Avui 24 de Març de 2.010, després d'un llarg, intens i feixuc hivern, han arribat les orenetes a la Vall de Campmajor. Només per això ja paga la pena haver tornat a reobrir aquest bloc. S'alça l'ànim i tornen les ganes d'escriure. Ja és primavera a l'hemisferi Nord i la presència de les àgils i eternament adorables orenetes en són la proba més fefaent de que això és així, però només fa un parell de setmanes ningú s'hagués jugat un pèsol de la seva puntual arribada.

El 8 de Març hi havia un gruix de 35cm de neu... Cotxes i camions de tota mena colgats als marges de les carreteres. La GI-524 en va ser un exemple, però afortunadament sense cap conductor havent de passar la nit dins el seu vehicle.

I el millor de tot... el joc amb la neu abans no comenci a desfer-se i a emmerdi tot el que trobi al seu camí.



Torno a ser aquí i això no té preu. De veritat, no té preu!