Un any més, no sé com, arriba el tió arrosssegant-se pel terra, pujant les escales, sense cames ni braços i amb un somriure més postis que l'esquerrisme de José Bono. La bufanda, penosa i fètida de tant passar per damunt les inacavables tifes i pixats de gos que hi ha per tot arreu, l'abriga menys que la tanga a una brasilera de Copa Cabana.
I la barratina? Què m'en dieu de la barratina? Ostentació nacionalista o simplement per dissimular l'alopècia...? Això ja no és el que era; a una soca li surt una cara que jo, de petit, no li hi havía vist mai. Sempre tapat amb un drap o fins i tot amb una saca, només li veies la carcanada un cop el deixaves llassat de tant estomacar-lo a cops de bastó, amb el gaiato de l'avi o l'escombra de la mare, però vès quins mastegots rebia l'abnegat tió; pim, pam, pim, pam, garrotades que queien de tot arreu i el pobre ni es queixava, no deia ni ase ni bèstia, no obria la boca ni que el matessin. Això si, es cagava a sobre sense fer ni el més trist soroll, sense la més mínima ferum, pudor ni pestilència.
Digne i resignadament, el tió torna cada any, amb l'alegria d'aquell que es sent castigat per l'infortuni o dissort de retornar amb els vells enemics. Si senyor, dignitat i resignació. Aquest és el meu heroi; el tió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada