Com a preàmbul de Nadal, no està malament una sortida festivo-reivindicativa encara que no lúdica. Avui com a societat podem demostrar al carrer, sense pals ni carreres, el nostre més inexpresable descontentament per ser considerats el "tonto del pueblo", o el "berzotas de la clase", o si molt m'apureu, el "gilipollas de turno".
Anem a veure; si aportes més del que rebs, i amb el que rebs les passes canutes per estar al dia amb les teves necessitats, tant les bàsiques com les que no ho son tant, que sembla que només poguem demanar allò que és bàsic i oblidar allò que fa que una societat sigui considerada dins l'escenari internacional, si fas l'exercisi pacífic de dialogar amb qui remena les cireres sense intermediació d'un logopeda , si fas pràctiques empàtiques de diplomàcia dirigides a comprendre millor una societat veïna amb la que estem abastament vinculats, si poses paciència infinita sense aixecar gaire la veu, assent puntual a la cita diària del pagament d'impostos més enllà del que sería raonablement exigible..., recony, potser ha arribat l'hora de dir prou i començar a treballar per a nosaltres i pensar únicament en nosaltres i acabar d'una punyetera vegada amb l'empresonament domiciliari.
Primer les infraestructures, si, molt bé, però no en faig prou, ni de bon troç, ho vull tot. Vull ser l'amo del meu país i no el masover. Podem demostrar moltes coses a Espanya, pero molt em sembla que a qui li hem de demostrar coses és a Catalunya. Mirem d'una vegada de portes endins i deixem les portes enfora per llençar els trastos vells que ens han encolomat tots aquests anys. Si seguim claudicant, anirem perdent l'autoestima i la força que tenim com a nació, i allò que la dictadura no va aconseguir, la pseudo-democràcia ho aconseguirà i aleshores ningú hi tindrà res a dir. Si no ens fem valer, ningú ens donarà valor.
"¡Antes partío que doblao!"
