Un altre fracàs

El suïcidi és sempre un fracàs global; hi fracassa la persona, hi fracassen la família i els amics, i hi fracassa la societat. La situació de l'ésser humà que veu en la mort la pau i la tranquil·litat que no ha tingut en vida, és un sentiment absolutament terrible, però evidentment comprensible. El suïcida, no té por de ficar-se fins al cul de pastilles per dormir eternament, d'engegar-se un tret per fer un forat per on puguin sortir els records d'una mala vida, o de llençar-se a la via del tren tot buscant la llum més enllà del túnel; s'hi llença de cap i confia en morir-se ben mort, sense errades macabres que en facin encara més insuportable la vida.

Però hi ha una situació encara més dolorosa i que supera en escreix la descrita anteriorment. És la que viu aquell que es llença voluntàriament des del balcó de casa seva però no vol morir. Qui es vol suïcidar per aquest mitjà, es tira literalment de cap de manera que no hi hagi possibilitat d'error.
A dalt, una cadira en un balconet i a baix... una dona jeu a terra.La noia de la foto -de 32 anys- s'ha llençat avui amb els peus per davant i en arribar a terra ha aturat el cop amb les mans. Un suïcida no hauria posat mai les mans per davant. Un testimoni afectat per no haver-ho pogut impedir, m'ha confirmat que s'ha tirat després d'enfilar-se a la barana. Un metge i una infermera que passaven per allà, han estat els primers en assistir-la, després han arribat els Mossos i finalment el 061.Avui una noia no ha mort per què no volia morir; molts i moltes com ella ompliran les sales de trauma dels hospitals d'arreu. És un cost material molt elevat i un cost humà que no té preu. Fallem, seguim fallant i ho seguirem fent per què no tenim ni la més casposa idea de com arreglar la malaurada manera de viure d'aquesta societat.

Canon FD/EF

L'any 1.978 Canon va treure al mercat la A1. Electrònica pura amagada dins un cos de complexió robusta, d'estètica agradable i d'ofici altament professionalitzat, però a l'abast dels afeccionats amb una bona base teòrica.
S'ha mantingut incombustible tot i la implementació sense volta enrere de la tecnologia digital. Per la meva A1 me'n varen donar 150€ el 2.007. Tot un èxit!

El 1.987 Canon va abandonar la muntura FD per donar pas a un nou sistema desenvolupat per introduir el sistema d'enfocament automàtic AF, dotat d'un interface electrònic de control càmera/objectiu -CPU-. Així va néixer la muntura EF i la nova gama de models EOS que s'ha mantingut fins als nostres dies.

Vint-i-un anys després, tenim als aparadors càmeres que disparen com metralletes a 10fps (fotogrames per segon), com la EOS 1D Mark III -the fastest!!- i que incorpora un sensor CMOS de 10.10 megapixels.
A cada any que passa ens estem acostant més i més als 15fps. I? Doncs ara ve quan el maten. Quants fps li calen al cervell humà per detectar una seqüència de vídeo com una successió continua i neta sense salts i no com una unió de fotogrames de continuïtat robòtica?

Fan falta 16fps.

On vull anar a parar? Bé, de 15 a 16 és el pas que hi ha entre la càmera de fotos i la càmera de vídeo. Quina necessitat tindran els fotògrafs professionals de tirar fotos si amb el vídeo tindran garantida la imatge que volen els seus editors?
Mentre enregistren, només hauran de prémer un botó d'indexació que farà "marques" en la seqüència de vídeo per trobar més fàcilment una imatge digna de ser tramesa immediatament a la redacció i d'allà anirà a la web del diari per encapçalar una noticia a l'abast de tot el Món.

No pronostico la fi més o menys propera de la fotografia, però si la manera com està concebuda en aquests moments. Jo per si de cas començaré a fer guardiola fins que em jubili per comprar una càmera d'alta definició.