El 28 de Febrer de 2.008 vaig anar a veure l'exposició "Bodies". En temps present explico què em va semblar l'experiència viscuda a Barcelona juntament amb altres 120.000 homes i dones encuriosits per la mostra.He anat a veure Bodies, i la veritat és que no sé molt bé com m'he sentit allà dins, o millor dit, com m'he sentit un cop n'he sortit, per què de fet a dins no he pensat gaire, ha estat després que he fet les meves reflexions.
No se si era dins una galeria d'art, caminant entre escultures o si era en un museu antropològic, o en una macabre però neta i ordenada morgue on els morts eren drets amb actitut flirtejant cap als seus visitants, amb postures esportives o amb bipedestacions provocatives, amb mans als
malucs i clicant l'ollet.
Cadesqun dels organs, havia estat d'una persona. Cada esser humà exposat més o menys íntegrament, ha estat desposseit de la seva ànima, si mai n'havia tingut, i de tota vergonya que hagués pogut tenir en vida, ja que es mostra amb tota alegria les parts més íntimes de l'ésser humà, tant íntimes, que ni ell o ella mateixos se les havíen vist de la manera que es poden veure a l'exposició.
Saps com és la teva prostata? I el cervell... L'has vist mai el teu cervell? Quant deu pesar el meu fetge? La melsa... oi! La melsa... Quin bé de Deu. Tant anomenar-la i tant poc goitar-la. Aqui en tens una de ben sana, morta però sana... i allà una de ben cardada i correctament difunta. En un estat tant deplorable no hi ha lloc per a la vida.
Una urna situada entre dos parells de pulmons, uns de sans i blanquets i uns altres de malalts i ennegrits, et permet depositar-hi en ella el teu paquet de tabac mig acabat per si l'imatge et resulta prou gràfica com per què tinguis uns instants de bona voluntat i sabiduria i en aquell precis moment vulguis deixar de fumar o... deixar de visitar tant sovint les mines de carbó de Cercs, al Berguedà.
Mireu, em sap greu, però veig reforçada la meva creença que aqui no hi ha deus, no hi ha un més enllà romantic i pletoric de llum i felicitat. Aqui només hi som nosaltres i els nostres parents animals i vegetals. Ens tenim a nosaltres mateixos i als nostres germans, fills, als amics i als companys de vida. A aquells que preguin per la meva ànima, els animo a seguir-ho fent. Tant de bó que sigui jo qui vagi errat i després de tot això hi hagi festival de colors, cohets a tort i a dret i xocolatada per tothom.
No se si era dins una galeria d'art, caminant entre escultures o si era en un museu antropològic, o en una macabre però neta i ordenada morgue on els morts eren drets amb actitut flirtejant cap als seus visitants, amb postures esportives o amb bipedestacions provocatives, amb mans als
malucs i clicant l'ollet.
Cadesqun dels organs, havia estat d'una persona. Cada esser humà exposat més o menys íntegrament, ha estat desposseit de la seva ànima, si mai n'havia tingut, i de tota vergonya que hagués pogut tenir en vida, ja que es mostra amb tota alegria les parts més íntimes de l'ésser humà, tant íntimes, que ni ell o ella mateixos se les havíen vist de la manera que es poden veure a l'exposició.Saps com és la teva prostata? I el cervell... L'has vist mai el teu cervell? Quant deu pesar el meu fetge? La melsa... oi! La melsa... Quin bé de Deu. Tant anomenar-la i tant poc goitar-la. Aqui en tens una de ben sana, morta però sana... i allà una de ben cardada i correctament difunta. En un estat tant deplorable no hi ha lloc per a la vida.
Una urna situada entre dos parells de pulmons, uns de sans i blanquets i uns altres de malalts i ennegrits, et permet depositar-hi en ella el teu paquet de tabac mig acabat per si l'imatge et resulta prou gràfica com per què tinguis uns instants de bona voluntat i sabiduria i en aquell precis moment vulguis deixar de fumar o... deixar de visitar tant sovint les mines de carbó de Cercs, al Berguedà.
Mireu, em sap greu, però veig reforçada la meva creença que aqui no hi ha deus, no hi ha un més enllà romantic i pletoric de llum i felicitat. Aqui només hi som nosaltres i els nostres parents animals i vegetals. Ens tenim a nosaltres mateixos i als nostres germans, fills, als amics i als companys de vida. A aquells que preguin per la meva ànima, els animo a seguir-ho fent. Tant de bó que sigui jo qui vagi errat i després de tot això hi hagi festival de colors, cohets a tort i a dret i xocolatada per tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada