La gloria

-Foto diari Avui-
REAL MADRID 2 - BARÇA 6
Dissabte 2 de Maig de 2.009

-"Laporta, cabron, España es tu nación"- bis.

Aquest és el cant que es podia sentir en les grades del Santiago Bernaveu i la reacció d'un raviós Puyol ha estat besar la senyera del braçalet que duia com a capità del Barça després de marcar el gol que posava definitivament al Barça per devant del Madrid, ha estat la seva particular resposta a la provocació.

Un partit que només l'hauran pogut veure aquells que hagin pagat trinco trinco -pay per view- o aquells que hagin anat al bar de la cantonada. M'he quedat sense veure un partit historic, un partit jugat excelentment pel Barça i que ha enfonsat en la miseria a un Madrid que havia començat marcant i que pensava poder guanyar a l'estil Madrid, això és, amb sort, amb èpica, i sense cap mena bellesa ni brillantor.

El Barça ha fet música en un camp on tot just fa un any va perdre 4-1. Varen ser molts dels mateixos jugadors que aquest cop li han encaixat 6 gols al Madrid. La darrera vegada que va rebre 6 gols al seu camp, va ser al 1.954 davant l'Atletico de Madrid.

El Barça amb aquest resultat ja porta 100 gols a la lliga i només n'ha encaixat 28 -els menys golejat i el més golejador-. L'únic equip de la Lliga Espanyola que segueix viu en les 3 competicions possibles. És a la final de la Copa del Rey, és a tocar de guanyar la lliga i és a tocar de poder anar a la final de la Lliga de Campions si guanya al Chelsea en el partit de tornada a Stamford Breadge d'aqui a 4 dies, el Dimecres 6/05/09.

Un dia historic per un equip que fa historia a cada partit que juga i que acosta a catalans i culés a la gloria.

Bodies sense body

El 28 de Febrer de 2.008 vaig anar a veure l'exposició "Bodies". En temps present explico què em va semblar l'experiència viscuda a Barcelona juntament amb altres 120.000 homes i dones encuriosits per la mostra.

He anat a veure Bodies, i la veritat és que no sé molt bé com m'he sentit allà dins, o millor dit, com m'he sentit un cop n'he sortit, per què de fet a dins no he pensat gaire, ha estat després que he fet les meves reflexions.

No se si era dins una galeria d'art, caminant entre escultures o si era en un museu antropològic, o en una macabre però neta i ordenada morgue on els morts eren drets amb actitut flirtejant cap als seus visitants, amb postures esportives o amb bipedestacions provocatives, amb mans als
malucs i clicant l'ollet.
Cadesqun dels organs, havia estat d'una persona. Cada esser humà exposat més o menys íntegrament, ha estat desposseit de la seva ànima, si mai n'havia tingut, i de tota vergonya que hagués pogut tenir en vida, ja que es mostra amb tota alegria les parts més íntimes de l'ésser humà, tant íntimes, que ni ell o ella mateixos se les havíen vist de la manera que es poden veure a l'exposició.

Saps com és la teva prostata? I el cervell... L'has vist mai el teu cervell? Quant deu pesar el meu fetge? La melsa... oi! La melsa... Quin bé de Deu. Tant anomenar-la i tant poc goitar-la. Aqui en tens una de ben sana, morta però sana... i allà una de ben cardada i correctament difunta. En un estat tant deplorable no hi ha lloc per a la vida.

Una urna situada entre dos parells de pulmons, uns de sans i blanquets i uns altres de malalts i ennegrits, et permet depositar-hi en ella el teu paquet de tabac mig acabat per si l'imatge et resulta prou gràfica com per què tinguis uns instants de bona voluntat i sabiduria i en aquell precis moment vulguis deixar de fumar o... deixar de visitar tant sovint les mines de carbó de Cercs, al Berguedà.

Mireu, em sap greu, però veig reforçada la meva creença que aqui no hi ha deus, no hi ha un més enllà romantic i pletoric de llum i felicitat. Aqui només hi som nosaltres i els nostres parents animals i vegetals. Ens tenim a nosaltres mateixos i als nostres germans, fills, als amics i als companys de vida. A aquells que preguin per la meva ànima, els animo a seguir-ho fent. Tant de bó que sigui jo qui vagi errat i després de tot això hi hagi festival de colors, cohets a tort i a dret i xocolatada per tothom.