És clar que tenir un blog aturat és tenir un blog mort. Però com tot, sap greu d'enterrar i acomiadar. És per això que torno a ser aquí, donant novament vida a la quimetada de torn. En els seus inicis, el blog em va obrir la porta per expressar-me per escrit i que això em dugués a escriure d'altres coses menys realistes però alhora més interessants per la meva manera de ser i de pensar. Vaig començar un llibre que encara és als seus inicis, en les primeres pàgines o potser en el primer capítol; el continuaré, quan la rutina que no em deixa recordar aquest llibre, se'n vagi a fer punyetes i recuperi una cosa que em plau i que em dona pau.
Fa dies que no plou a la Vall, i sembla que això va camí de canviar en els propers dies o hores. Per si de cas, avui he passat la moto-aixada per l'hort i he aprofitat per cremar males herbes i tallar l'excés de canyes que son a tocar del pou. En ben poca estona he fet una pila de feina.
Ara que estic estudiant turisme a la UNED, faig recerca intensa de feina dins aquest mateix camp, i ja sabem com n'és de variat el sector, tant és així, que el meu CV és a Finlàndia, a Andorra, Irlanda i als USA. Properament el faré arribar a diverses companyies de creuers, tot i que en una d'elles ja el tenen perquè estrenen un nou vaixell de luxe que quedarà fondejat al Port de Barcelona. Ahir però, hi va haver un tràgic accident davant les costes italianes; un creuer amb 4000 persones, va naufragar i hi va haver alguns morts -Costa Concordia, es diu el creuer...-. Un mallorquí és una de les víctimes mortals.
